sábado, 15 de noviembre de 2014

"JOSÉ RIBERA MONTES": MESTRE D'ESCOLA VALENCIÀ

  1. El jueves durante el acto de presentación de un libro sobre un misionero de l'Alcudia del siglo XVIII, un amigo, habló durante el acto de presentación, de un maestro de l'Alcudia que tenía una calle a su nombre en la ciudad de Alcoi. Sobre él va este artículo que he recogido en la wikipedia y al cual Francesc Martinez Gallego, este es el nombre del amigo, ha tratado en el artículo: Viatge a l'ensenyament, des de l'Alcúdia fins a Alcoi: José Ribera Montes,
  2. FUENTE:.wikipedia.org/
José Ribera Montes (l'Alcúdia1869-1943) fou un mestre d'escola valencià que exercí durant la major part de la seua vida en Alcoi, on era conegut popularment com «el Mestre Ribera»: allí compta amb un carrer amb el seu nom i una placa en record seu.

Biografia

Nascut a la Ribera del Xúquer el 24 de novembre de 1869José Ribera Montes acabà els estudis de magisteri en 1892i, a l'any següent, en ser destinat a Alcoi començà a impartir classe a l'escola dels baixos de la Casa de la Vila, en la Placeta del Carbó i -eventualment- al Patronat de la Joventut Obrera i a l'Escola d'Arts i Oficis.

El Col·legi Lluís Vives d'Alcoi

En 1901 fundà, junt amb dos alcoians (el farmacèutic Santiago Vitòria i l'industrial Vicent García Gomis) el Col·legiLluís Vives, del qual en seria professor vint-i-cinc anys seguits (fins a 1926). El 1904 dos alumnes seus, Ramón Sancho iRafael Pla guanyaren, respectivament, el primer i el segon premi del Certamen Escolar Provincial d'AlacantAlfons XIII els lliurà personalment el guardó i obsequià el Mestre amb un rellotge de taula per la seua docència exemplar. En tornar a Alcoi, van ser rebuts amb un cotxe oficial que els va dur a l'ajuntament, on l'alcalde els felicità.[1]

Les Escoles del Mestre Ribera

L'any 1915, les escoles públiques d'Alcoi es traslladaren a l'edifici municipal del carrer Casablanca, que fou reanomenatColegio de Primera Enseñanza González-Hontoria en honor del ministre que n'havia cedit la titularitat a l'ajuntament; però, familiarment, es coneixia el lloc com «les Escoles del Mestre Ribera», del qual també en fou el primer director. Allí implantà dos servicis innovadors en l'època: la cooperativa i el jurat d'ètica. La cooperativa era una espècie d'economat sense vigilància on l'alumnat comprava material escolar a preus econòmics, ja que el centre ho havia adquirit prèviament als distribuïdors. El jurat d'ètica estava format per l'alumnat dels cursos superiors i vetlava per l'ordre i el reconeixement entre els mateixos companys, en reunions on «calia parlar en valencià».

El Grup Escolar Balmes de València

En 1926 va ser traslladat a la ciutat de València per dirigir el Grup Escolar Balmes, on va estar fins a 1937. Casat amb l'alcoiana Rosario Mínguez Ferrer i amb dos fills nascuts allà, la seua vinculació amb Alcoi es va fer oficial a l'any següent, quan va ser nomenat fill adoptiu a proposta dels seus ex alumnes; en 1933 rebé un altre homenatge al Teatre Calderón. En la primavera d'hivern de 1937 se'n tornà al seu poble natal, on encara va donar classe un any sencer abans de jubilar-se, en 1938.

Depuració

Acabada la Guerra Civil Espanyola, des d'Alcoi fou investigat pel seu tarannà lliberal, per tindre un gendre republicà i per no simpatitzar amb el regimen franquista: encara que se salvà de majors represàlies per mediació d'ex alumnes i del farmacèutic Vitòria, li amargaren els últims anys de la seua vida fins que morí de càncer en 1943.[2]

L'escola de Ribera

El cantant alcoià Ovidi Montllor, nascut en 1942 (un any abans de la mort de Ribera), compongué la cançó L'escola de Ribera: el títol fa referència a les escoles del carrer Casablanca, encara que la lletra no parla del llegat del Mestre Ribera, sinó de l'etapa escolar d'Ovidi en aquelles instal·lacions durant el franquisme.

BibliografiaJump up

  1.  Abad Segura, R.: Personajes alcoyanos, núm. 25 (Ajuntament d'Alcoi, 2000)
  2. Jump up Martínez Gallego, Francesc A.: Viatge a l'ensenyament, des de l'Alcúdia fins a Alcoi: José Ribera Montes,
    en L'Alcúdia: festes majors 2006 (Ajuntament de l'Alcúdia, 2006)

POESÍA: VOLANDO SOBRE UNA FOTOGRAFÍA

.

Sobre la pequeña motilla,
abierta al llano,
luces abiertas 
al amanecer del día 
dejan ver
la silueta de un ser
que por lo que se adivina
camina   
tras una carga de leña
que lleva sobre su lomo
una borrica, de orejas  grandes
y mirada en el suelo perdida.
Tira que tira,
andan, trotan y caminan
quien arrastra la penas
y quien se relame de las heridas
que como flores muertas
en su jardín se cultivan.

Autor: José Vicente Navarro Rubio

viernes, 14 de noviembre de 2014

POESÍA: CUANDO CANSA LA VIDA



           I
En su mismo lecho,
en su muerte misma,
en ese día,
la palabra
ausente de caricias
esculpía
en el  cielo de una boca
nidos de golondrinas
que iban y venían
huyendo de los fríos
y de las tormentas que en los corazones anidan.

       II
En una cornisa
al calor
que más pica
como si fuera una sardina
se arriman,
la noche que tiembla
aun dormida
entre pesadillas
y el día
con blancos ceniza
del cielo
sus autopistas.

     III
No entre
en el hueco.
No hurgué
en la herida.
Saliva.
Tan cansado de ver
desdichas
y a seres humanos arrojados
a las cunetas
de las grandes vías
me cansa la vida

Autor: José Vicente Navarro Rubio

POESÍA : INVIERNOS SIN GOLONDRINAS



No hace la golondrina verano
en ningún final de siglo
pues no puede con fríos..
Rosales de tinta negra
en la página de un libro
que al abrirlo, deja,
¿que deja amigo?
la silueta centrada
de un individuo
para quien la historia
es el calvario de su vida y con ella la de su familia e hijos.
En el barbecho
de frutos no nacidos
y en la estepa, y en los desiertos, y en las montañas heladas y con fríos
se oye el quejido
de la rama rota,
de las tablas sobre el vacío
con XII dogmas preestablecidos
y los Apocalipsis de los finales del mundo
ronda que te ronda
ofreciendo al Ara sus sacrificios
de seres humanos cada vez más empobrecidos.

Autor: José Vicente Navarro Rubio

POESÍA: SER POBRE NO ES DELITO



Y con el pobre hundido.
Raíces de olivo. Polvo del camino.
Dos gotas de agua
una salada
y la otra dulce y un mismo destino
el de los pobres del mundo
hundiendo sus botas
en el fangal que construyen los ricos.
Y con el pobre
y con su ritmo, duermo, musito,
con la esperanza puesta en el futuro,
pues la historia
se escribe minuto a minuto,
¡que digo!
segundo a segundo.
Aporofobia que siente el rico,
ya muerto, el camello, el león
y el niño convertido en adulto,
entre camaleones que se adaptan a las necesidades
de ese uno,
el solo, consigo.

Autor: José Vicente Navarro Rubio


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...